Sullà, Martí Monterde, Broch

    

    Sullà. “La crítica no és sinó la formulació d’un judici, la tria entre unes possibilitats en el pla de la significació, fer crítica no vol dir sinó atribuir sentit, decidir que una obra significa això o allò; en el pla del valor, fer crítica vol dir decidir que una obra és bona o no, que és millor que una altra, més interessant o més nova. Fer crítica és donar sentit i valor. Com a conseqüència, fer crítica és comprometre’s, és prendre posició. I per tal de fer crítica, cal, en principi, tenir unes idees clares, un sistema de valors precís, una concreta posició des de la qual es prenen les decisions, es fan les tries”.

 

Enric Sullà, “La crítica literària entre la Universitat i l’actualitat“, Revista Literatures nº 3 segona època

 

    Martí Monterde. “Som una generació sense crítica, la conseqúència directa de dècades de separació irresponsable entre crítica i literatura catalana. La crítica no és un afegitó facultatiu, opcional, de la creació literària: la crítica és la literatura. Sense crítica, la literatura senzillament deixaria de ser-ho, esdevindria un inert ús combinatori de paraules, estructures, i formes que acabarien esdevenint fórmules. Sense ser crítica, substantivament crítica, la literatura seria incapaç de reflexionar sobre si mateixa, incapaç de qüestionar-se la seva existència, d’interrogar-se sobre el se origen, sobre la seva necessitat. Tota obra literària és una intervenció sobre la literatura preexistent, una intervenció crítica; que la seva forma més corrent sigui la de ressenyes i articles no és més que la recerca d’aquell espai que l’escriptor es construeix com pot per a desplegar una idea de la literatura, fins i tot com una altra manera d’intervenir sobre la literatura que l’envolta, que en el fons no és gaire diferent de la forma d’intervenció que la resta de la seva obra implica. Quan una literatura deixa de ser crítica, deixa de ser literatura; quan deixa de tenir-ne, en les seves formes més explícites, comença a esgotar-se, quan el seu espai desapareix, la literatura també. És com a conseqüència directa d’aquesta separació tràgica que les possibilitats de renovació de la prosa catalana partint de la seva més sòlida tradició assagística i autobiogràfica i de l’atenció a les transformacions que s’estaven donant a la resta de la tradició occidental han quedat frustrades”.

 

Antoni Martí Monterde, “Tomba de la no ficció. Rellegir Joan Fuster contra les derrotes de la memòria”, Revista Literatures nº1 segona època.

 

    Broch. “Si tota operació crítica comporta una seqüència triple que passa per la percepció, l’anàlisi i la valoració de l’obra haurem de convenir, almenys, que la segona, la de l’anàlisi, al llarg del segle XX ha obert una multiplicitat d’enfocaments i mètodes crítics que ha convertit i ha desenvolupat dins la crítica uns llenguatges interpretatius específics que li atorga la condició -si és que encara creiem en els gèneres- de gènere literari. Un gènere concret amb la seva especificitat i la seva problemàtica. La pregunta que ens hem de formular -i crec que és aquí, en aquest eix, ons’ha de formular- és si la crítica literària catlana ha incorporat, en el seu debat i la seva formulació, tant en l’espai acadèmic o fora d’ell, les diverses metodologies que han estat presents en d’altres cultures, com a mínim, al llarg de tot el segle XX”.

 

Àlex Broch, “L’evolució de la crítica literària a Catalunya. Obertura”, Revista Literatures nº 3 segona època

Revista Literatures

    A nosaltres ens ho van dir així: el valor de la New York Review of Books és que, en aquesta revista, escriure la crítica d’un llibre equival a haver de llegir-ne una desena. Fundada el 1963 per Robert Silvers i Barbara Epstein durant la vaga de publicacions d’aquell mateix any, la New York Review of Books presumeix -com també ho fa, per exemple, el New Yorker- de col·laboradors històrics: des de Hannah Arendt fins a Truman Capote, passant per Norman Mailer, Noam Chomsky o Susan Sontag, la llista dels que hi han escrit n’és, com acostumen a dir els editors del seu catàleg, la millor presentació i en defineix els punts essencials d’una possible autobiografia.

    Si ens hem animat a escriure aquest post, ha estat per una intersecció curiosa: d’una banda, la lectura de l’article que Natalie Zemon Davis dedica a Michel de Certeau i, de l’altra, un comentari que signa Antoni Martí Monterde a l’article/conferència dedicat a Joan Fuster i que recull el nº1 (segona època) de la Revista Literatures. En el primer, Zemon Davis descriu un gest interessant: a més d’exemplificar aquesta filosofia de la NYBOOKS que exigeix una documentació mínimament seriosa, prova de desplaçar de registre un autor que, als Estats Units, no surt del cercle universitari. Sense caure en el cripticisme, el text de Zemon Davis té totes les traces d’un petit assaig que podria fer de pròleg en alguna reedició d’alguna de les obres de De Certeau. Aquesta exigència de rigor i d’exhaustivitat -i, fins i tot, aquesta voluntat propedèutica- contrasta amb una deficiència de la crítica/ressenyística actual catalana que molt bé assenyala Martí Monterde: la impossibilitat gairebé absoluta de conciliar-la amb el col·leccionisme. “No només perquè allò que ha estat redactat per a ser llegit una única vegada difícilment mereix ser-ne llegit dues, sinó perquè, senzillament, en resultaria un llibre ben avorrit: una successió de resums d’arguments, en el millor dels casos”. Com diu més endvant, Martí Monterde es refereix a la compil·lació inexistent dels anys de feina d’un Julià Guillamon, un Ponç Puigdevall o un David Castillo, per anomenar el que considera el trio més influent de la crítica catalana actual (la conferència, dictada en el marc de l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre, duu data de 2002). Aquesta mena de crítica no se supedita a la creació de cap obra, es a dir, no es pensa com una opus futura i, alhora, es desentén del rigor i l’exhaustivitat que sí reivndiquen la NYBOOKS i la Revista Literatures, entre d’altres; escrita per a oblidar-se, la producció crítica d’aquests autors és més informativa que no pas reflexiva i, en això, és on es delata la seva condició essencialment ressenyística.

    Raons d’aquesta condició en són la urgència (el ressenyista ho és, generalment, de novetats), la promoció de la idea del crític de capçalera (que tendeix inevitablement a la corrupció -de les aigües estancades se’n diuen corruptes-, i que s’oposa a les rotacions de crítics dins d’un mateix mitjà, que es mantenen en un moviment constant i preserven, per tant, la potabilitat) i una epistemologia crítica desfassada. Deixem per a més endavant la qüestió de l’epistemologia; pel que fa a l’altre parell de condicionants, ens sembla que són justament els que prova d’evitar la Revista Literatures i per això l’assenyalem com a destacada en un paisatge crític on no es dediquen pàgines als textos extensos de crítica seriosa. La llista dels seus col·laboradors comença a fer mèrits per a presumir: Jordi Llovet (amb una disquisició sobre ficció i metaficció al Pale fire de Nabòkov que recomanem, com no pot ser d’altra manera amb el mestre Llovet), Enric Sullà, Àlex Matas, Perfecto Quadrado, Salvador Company i tants d’altres que han fet de Literatures una garantia de confiança. (Avisem: és la publicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i, si no ens equivoquem, és només de distribució interna. Malgrat tot, l’Associació té la gentilesa de penjar-ne els volums íntegres, tret dels primers de la primera època, en format pdf a la seva pàgina web. Si us animeu a donar-hi un cop d’ull, repasseu el nº3 de la segona època, on trobareu quatre textos força interessants dedicats a la crítica catalana).