L’encertes del tot amb el que dius de la projecció de la crítica a la compra-venda d’una obra determinada. Qualsevol “etiqueta” està destinada a facilitar una classificació que només té sentit en un mercat sobresaturat d’oferta, com si el crític assumís la responsabilitat de la creació de tendències. Amb el temps, sembla que alguns crítics han acabat per equiparar la seva feina a la de publicistes, sota l’excusa d’haver d’orientar el lector i amb un record cada cop més llunyà de l’etimologia que comparteixen amb “criteri”.

Amb aquest post preteníem fer èmfasi en una tercera vía crítica que ens sembla més interessant que la que treballa pel cànon o la que se solapa amb una publicitat emmascarada: la de trobar els marcs de referència sobre els quals (i en els quals) s’ha escrit una obra determinada. Tota obra s’alimenta d’un substrat que la fa, com a mínim, intel·ligible (potser interessant o, fins i tot, brillant, subversiva, revolucionària!) i hauria de ser feina del crític explicitar aquests marcs, que sovint l’obra implicita. Haurien de ser productors d’intel·ligibilitat i no de producte.

Gràcies per les felicitacions! I benvingut al blog!
Salutacions cordials,
CDC